Vilaweb, 6 de diciembre de 2002
EVA M. GÓMEZ
Ayer por la mañana, en el metro, una mujer de unos treinta años amamantaba a su hijo mientras charlaba con su pareja en una lengua que, me parece, que se corresponde con la de algún país del Este. Se ha podido sentar porque alguien le ha dejado su sitio (¿milagro de Navidad?). Al salir, un grupo de hindúes, me parece, caminaban hacia la calle Nou de la Rambla, cuando un señor jubilado que paseaba al perro les ha increpado. “Iros a vuestra casa”, les ha dicho. No me he podido contener y le he contestado que si él no había venido un día, que los dejara tranquilos. Me ha dicho de todo. Primero, que sí, que había venido, pero que él era español... Sabe mal que las infortunadas banderas eclipsen que al margen del color de la piel o la religión, las historias personales son paralelas. Se trata de huir de la miseria provocada por una cada vez más desigual distribución de la riqueza. Pero la gente cotidiana se enfrenta en los barrios por el choque de los hábitos culturales. ¿A quien no le han explicado emigrantes a Suiza que se les consideraba dejados y hediondos porque de sus cocinas salía olor a frito con aceite de oliva? Episodios como el de ayer por la mañana contrastan, sin embargo, con otras historias que apuntan hacia la normalización de un pueblo respecto de las primeras inmigraciones: el hecho de que entre los finalistas a catalán o catalana del año haya personajes de origen y trayectoria tan diferentes como los de Estopa, Martí i Pol, Puyol, Julia Otero y nuestra Manuela de Madre.
Català o catalana de l'any
Ahir al matí, al metro, una dona d'uns trenta anys alletava el seu fill mentre xerrava amb la seva parella en una llengua que, em sembla, es correspon amb la d'algun país de l'Est. S'ha pogut asseure perquè algú li ha deixat el seu seient (miracle de Nadal?). En sortir, un grup d'hindús, em sembla, caminaven cap al carrer Nou de la Rambla, quan un senyor jubilat que passejava el gos els ha increpat. «Marxeu a casa vostra», els ha dit. No m'he pogut estar i li he contestat que si ell no va venir un dia, que els deixés tranquils. M'ha dit de tot. Primer, que sí, que havia vingut, però que ell era espanyol... Sap greu que les malaurades banderes eclipsin que al marge del color de la pell o la religió, les històries personals són paral·leles. Es tracta de fugir de la misèria provocada per una cada cop més desigual distribució de la riquesa. Però la gent quotidiana s'enfronta als barris pel xoc dels hàbits culturals. A qui no li han explicat emigrants a Suïssa que se'ls considerava deixats i pudents perquè de les seves cuines sortia olor a fregit amb oli d'oliva? Episodis com el d'ahir al matí contrasten, però, amb altres històries que apunten cap a la normalitat d'un poble respecte de les primeres immigracions: el fet que entre els finalistes a català o catalana de l'any hi hagi personatges d'origen i trajectòria tan diferents com els Estopa, Martí i Pol, Puyol, Júlia Otero i la nostra Manuela de Madre.